8/2/18

PARETS ARAGONESES


Setembre de 2017, vam carrergar la furgo per fer quilòmtres i recòrrer el territori basc. Però de camí, tant d’ anada com de tornada, vam  fer una parada ben fructífera per Aragó on  vam escalar algunes vies en indrets molt especials. En deixo la llista, una breu descripció de cada una i d’on treure info més  detallada. 

CONGOST DE VENTAMILLO
       Sortint de casa vam  anar directes cap el congost  en  l' inici de la Vall de Benasque. No el coneixíem i n’havíem sentit parlar força bé. Ens venia de gust tastar aquesta roca Però era setembre, feia una calor asfixiant i la paret està al sol...El panorama no era molt engrescador.
Però l’endemà  una espessa  capa  de núvols ens va salvar i vam poder escalar una parell de vies sense rostir-nos.

Comencem amb la via “Patxaran” 170m 7a .
  Després d’una curtíssima aproximació , comòdament i ràpid ens plantem a peu de via. De fet la paret està just sobre la carretera i li treu una mica d’encant,
Una maca i plaent línia i molt ben  equipada. Per disfrutar.  Escalada  tirant a desplomada amb presa generosa.  No sortim per dalt ,  baixem rapelant.  Ens va semblar un bon itinerari, agradable i divertit. 



Arribant a peu de paret


Un bon mar de roca

El sol comença a treure el cap, ens hem de refugiar a l’ombra dels  arbres per una estona i quan la calor afluixa en posem a: Besa o muere 7a de 140 m. Del mateix estil a l’anterior una mica més difícil  . Aquesta ens ofereix una variada i divertida  gama de preses: romos, xorreres, regletes de corall…Molt ben equipada amb parabolts. També van retornar rapelant, per cert són uns ràpesl  en diagonal  ben curiosos on  cal estar atent.
Tant per una via com per l'altra, de material només vam menester cintes expres, reunions i una corda de 80m
I aquest va ser la presa de contacte amb Ventamillo, hi ha més vies i sectors d’esportiva que tenen una pinta molt bona, però encara feia massa calor per anar-hi. Segurament la millor èpoc és final de tardor o inici de primavera.   

Besa o muere, bona línia:







Rapels  en diagonal

Tota la info de la paret la vam treure d'aquesta guia de Luichy:


I  després deVentamillo ,  unes quantes hores de furgo fins a  Ansó, una vall que n’havíem sentit  parlar i teníem ganes de conèixer, a més a més anàvem amb molt bones recomanacions  de l’Albert Salvador i l’ Alfons Gaston,  sabíem  que no fallaríen . 
En arribar quedem al·lucinats amb la gran quantitat de roca i com de salvatge és aquest
 racó. Ens vam semblar molt ,molt especial. Ens ubiquem una mica i dormim en un replà al prop de la carretera. 
Hi vam estar tres dies, hi hauríem  estat més per caminar o anar en bici , però la bona meteo no va durar més.


Els fantàstics  paisatges d'Ansó:



El Pilar d' Ansó al fons i Espelunga , les dues parets més emblemàtiques de la vall

  Així que vam anar directes a escalar les, segurament, 3 clàssiques de la zona.


Via “Espíritu del Bosque” al Pilar d’Ansó 225m ,  6c+/A0

Comencem amb una  llarga, contundent i preciosa aproximació   entre faigs, rierols, canals i unes vistes de pel·licula.
Pel que fa la via,  es tracta d’ una línia  molt bonica amb poca dificultat obligada i roca molt compacta i adherent . Una bona combinació de  plaques i fissures. Els llargs difícils es poden superar tranquilament en Ae. La via és maca, però el que ens deixarà impressionats són els  paratge i paissatge que envolta  al Pilar
I des de dalt el cim la panoràmica encara millora. Prats , muntanyes rocoses, i molta, molta immensitat.
Per baixar cal carenejar  un mica fins al collet on hi trorbarem el rapel i d’àllà avall fins la canal que desemboca a la tartera  que passa per peu de via. Ja només queda contiunuar baixant i gaudir d’aquest paissatge que sembla tret d’un conte.
De mateial portàvem un joc de camalots mitjans cintes i una corda de 80
Horai unes 4h:30
Quant a temperatura, vam estar al sol, però corria un airet que refrescava i en cap moment vam passar calor.




Quin ambient..

Acabant la via:






 Fi de l'activitat.

L’endemà cap a la via Urdaburu al Tozal de  Espelunga, 450m  7a+ (6b/Ao) L'inici del camí és al mateix punt   que per anar al Pilar però en lloc de seguir la canal amunt  ens desviem a la dreta seguint unes marques grogues i verdes. Anem fent un camí planer passem una primera fita que deu portar a l’entrada original de la via però una mica més endavant trobarem l’accés als llargs de la “Duende del Valle” que és l’entrada més recomanda. Al peu hi trobem una DV rascat a la paret. Potser es tracta d’una de les vies amb més renom de la zona i s’ho mereix. . El llarg més impressionant és un sostre que  ressegueix una fissura horitzonal espectacular.  Una gran i simpàtica  línia , ben equipada i s'hi  pot afegir  algun “catxarret” vam portar camalots fins el dos i aliens dues cordes de 60m. Vam trigar unes 5 h i mitja  i 1h i mitja per rapelar la paret.  Les instal·lacions estan molt bé i el descens és àgil.  Concluint: és una d’aquelles vies que s’ha de fer…




Impressionant muralla de calcari


El llarg estelar


El Quim en acabar el gran flanqueig..



Pati pati..


 I quina roca més bona!!

I per acabar la visita a Ansó vam escalar la via “Camile”  325m 6b+ a la paret d’Ur. Una línia amb un aire més alpí, roca més delicada entre  fissures plaques, . Està bé , de les tres és la més discreta això sí,  per  les vistes que vam tenir des d’questa paret son impagables. El paisatge  terriblament  bonic,   quins prats, quin panorama  i quina pau!!
Vam estar unes 4h i mitja , de material un joc de cams fins el 3, joc s’aliens i una corda de 80m





Comencem navegant entre plaques



I  quin cim tan bucòlic!!!


  I aquestes van ser les tres joies que ens vam endur de la Vall d’ANSÓ Un paratge que ens va enamorar per la seva natura , la seva va autenticitat  i la seva tranquil·litat. Caldrà repetir,  vam quedar-nos amb les ganes de fer alguna via més i caminar entre boscos i muntanyes tan expecionals.
 Pel que fa a ressenyes vam recòrrer a la guia del Picazo i  a diverses pàgines o blogs a Internet.





I acabo el post amb 3 vies  als monumentals Mallos de Riglos:

Unes rutes totalment diferents entre elles però cada una un   “must “ en el seu estil .
“De Naturaleza Salvaje”  270 m  7a+ una de les línies amb més pati de la zona. Que travessa la Visera per la seva part més desplomada.  Totalment  equipada amb parabolts, ens regala una escalada física entre típics “bolos”. Un bon  "tute" pels los avantbraços!
Material cintes exprés,reunions,  una corda de 80 i molta pila!!!

Navegant entre "bolos"



Típica foto del pati de Riglos


l'espectacular sortida del 5º llarg...I el Quim que sempres s'hi posa bé...


L’endemà vam fer la  “Via Galletas” 315m 6b en el Mallo Fire, oberta el 1959!!  Una mostra d’escalada clàssica que ressegueix els punts més flacs del Fire, diedres i xemeneia.  La roca és una mica delicada a l’ inici pero  quan ens endinsem en el seu gran diedre la seva consistència millora notablement . Va a parar al coll entre e la punta  “Mallafré” y la punta “No importa”, una sortida molt curiosa. 


Però com pot ser tan increible aquest lloc...


Xemenia endins


quin racó!!!



Final de via entre les dues puntes...Curiosa

La tercera via  que vam escalar va ser la “Escoria Oriental “ 300m 7a+ al mallo Pison, una molt bona línia , amb un quart llarg molt i molt destacable , un 7a e 50 m!!   Amb canto molt generós i un patí brutal.  Ens va semblar una molt bona via, en general  ben protegida.  I com sempre, pila i pila i pati!!  I   per arrodonir la jornada vam tenir la gran sort d’ escalar amb la divertida companyia  del  Toño i el Pascual. El Toño és el més locals dels locals de Riglos, un bon escalador aperturista i gran persona . Ells anavem per la Carnavalada i vam estar a tocar tota l’estona…Vam riure molt ….Moltíssim!



Veïns de jornada

En el llarg més llarg de tots els llargs...50 metres!!!!


Foto de rigor al cim ..ben xula oi?

La informació la vam treure d’aquesta guia i com sempre, remenant una mica per internet.



I acabo  amb el  llistat de vies per territori  aragonès.. Espero que serveixi  d’ ajuda si algun dia aneu per aquestes terres . I si algú té recomanacions sobre altres vies o parets benvingudes seran!


24/1/18

Costa Est australiana . Arribem a Cairns.

Després de Rainbow beach continuem fent via. La següent parada és al poble de Rockhampton a fer la foto de rigor en el punt de tròpic  de  Capricorn. Hi vam estar una llarga estona doncs el senyor de l’oficina  de turisme que era un avi encantador  ens va proporcionar info i  detalls del que fer i veure pels voltants, sempre t'alegra el dia trobar gent tan amable. 

El nostre pas pel tròpic de Capricorn
 
      Continuem fins al  poble de Sarina, xerrant amb  unes àvies molt  maques  ens van recomanar  que visitessim,  Sarina Beach i ens va semblar brutal!!! Una platja solitària  de sorra vermellosa i roca negra.  És d’aquells racons que no surt a cap guia  que no sembla popular  però ens va semblar molt especial.  



L’endemà anem a veure la sortida de sol al  Hillsborough Cape, una activitat bastant popular doncs és l’hora en  què  els cangurs surten  a la platja. I si, va valer la pena matinar i conteplar aquella  divertida estampa  de mar, cangurs i turistes. 








Un bon esmorzar a la platja i cap a Airlye Beach. Seguint les recomancions del German i la Nuria vam reservar un vol  per contemplar la Gran Barrera de Corall des de l’aire. I quin gran encert, una molt bona experiència. Ens va costar uns calerons però ens  semblar increïble poder gaudir de la vista dels colors i les formes d’aquesta meravella natural. I  també de les illes, entre elles la famosa Whithaven beach . Una hora volant i va passar  com si res!  Però eps! L’avioneta és petita i es belluga com una mala cosa, per qui sigui propens al mareig no està de més prendre’s una biodramina.  La visita la vam contractar  amb la companyia https://gslaviation.com.au,  tot molt correcte i recomanable. 

Increïble panoràmica de la barrera de coral des del cel:






El poble d’Airlye Beach és el típic poble turístic de costa amb botiguetes, bars, agències de viatges i una  zona verda a prop del mar. Fem tomb per la costa i vam poder ser testimonis de les desgràcies que havia ocasionat el tifó  un parell de mesos abans. Unes imatges ben tristes, barques destrossades i enclastades a terra ferma. Déu n’hi dó la força que té la natura. 

Imatges com aquesta   impressionen bastant


L’endemà, arribem a  Mission Beach , una altra platja amb molta nomenada. Com és habitual en aquest costa el poble ofereix una àmplia gama de bars, xiringuitos, cases.. Però les platges són precioses. Llargues, amples solitàries. I les recorrem fins al final.  



I després d’aquesta passejada per Mission Beach en un parell d’hores ens plantem a Cairns. 
Quan entrem a la ciutat ens sembla una bogeria de molt  trànsit, cotxes, grans avingudes…No ens ho esperàvem, ens imaginàvem una petita població de costa… Però al cap d’unes hores ens vam adonar que  és una ciutat bastant especial, turísitca però amb encant.  
El centre és Esplanade  una avinguda gairebé arran de mar i  a allà hi trobarem ha tots els restaurants, bar i  agències turístiques.  Aquí els horaris difereixen notablement de la resta del país i tot és obert fins a mitja nit.

Esplanade Lagoon iluminat 

I aquí l’activitat estelar és anar a veure la Gran Barrera de Coral, nosaltres com que no som experts en materia de buceig i snorkel no teniem grans pretensions.  A més a més es preveia fort vent pels proper dies i  optem pel que va més a la vora.  I ho deixem lligat per l’endemà amb la companyia Ja veiem que hi ha molta gent a tot arreu no serà gaire autèntica però i finale deixem lligar per l’endemà amb la companyia Compas Crueis i no en tenim cap queixa. 
I deprés de  voltar una mica pel night market i menjar en  una de les paredetes del food court anem a dormir. EL noi de l’agència de viatges ens va recomnaar un carrer als afores i a prop de lestaicó on vam passar la nit molt tranquil·lament. 

L’endemà t a les 7:30 comencem el tour, molta gent tal com preveiem però bé res estressant, tot està molt ben organitzat i la tripulació és molt atenta i amable.  Ara queden  80 minuts fins arribar a l’arrecit , allà parada i tots a l’aigua. La mar  està molt moguda, i aviat quedes fos de nadar entre tant moviment d’aigues Però vam gaudir molt  conemtplant  el fons marí, un entorn tan diferent al que estem acostumats
Tornem a pujar al vaixell i ens dirigim cap a un altre arrecife.e Aquesta vegada molt millor el mar està m´s tranquil i podem veure molt més, més clar i sense haver de lluitar contra la corrent. 
Ens ha agradar la experiència , molt turístca però ha valgut la pena. I si és pot cal fer-ho ara,  ja que la barrera s’esta morint , per l’escalfor de l’aigua i tot l’impacte que rep. I la veritat és que sí  que vam poder vereu  zones de coral més descolorides i mortes.


Som-hi!

Algunes imatges de l'activitat aquàtica per la Gran Barrera:




I acabem el viatge visitant  el Parc Nacional de Daintree,  una zona natural popular  per ser on el bosc tropical es troba amb la costa.  Malgrat tot està  guarnit amb passarel·les i ponts que li treuen una mica d’encant, realment és un lloc únic i molt especial , les caminades entre el bosc són increïbles. Val  la pena arribar fins aquí per contemplar aquest  excepcional paisatge.  Una vegetació exhuberant i tropical,  palmeres de gran fulles, falgueres de totes les mides i  arrels  gegants que sobresurten del terra. Un espectacle botànic. 






I finalment arrbem a Cape Tribulation. Potser per què el dia era núvol es veia tot molt apagat i no ens va semblar tan espectacular com ens esperàvem.  És un indret curiós però amb molts  xiringuitos, resorts ,  i oferta turística variada.   Si que vam  passejar per una llarga platja molt maca i anar al mirador però aviat tot va estar vist.


 





I tornem a Cairns , allà hi estarem un parell de dies més.
Vam  visitar Palm Cove i Kuranda dos llocs que ens va semblar molt molt explotats, cases , restaurants i motla gent.  No ens van agradar  gaire. 
I l’ últim dia vam anar a un racó que sortia en el mapa el seu nom Yarrabah i vam pensar que podia ser maco doncs  és una  península que  s’endinsa en el  mar. El lloc molt “assalvatjat” boscos i platges i poca vida, i és que és un territors destinat a reserva d’ aborigens. L’accés es per una carreterea dolenta  de  revolts , bén bé al cul del món. I allà els han deixat un tros de terra on hi han construit  un poble de barraques i alguna petita botiga. El lloc és molt molt autèntic i amb unes vistes precioses. Però embla mentida que a pocs quilòmetres del bullici i consumisme de Cairns s’hi trobi una comunitat aborígen arraconada i aïllada. El poble  és molt bàsic , gairebé miserable , molt trist. Tot i així la costa que envoltava aquesta reserva, era solitaria, preciosa i molt especial. Plajta de fang, roques arbres  caiguts i ni una ànima. 

Poble de Yarrabah

Les platges de Yarrabah


I per acabar ens vam instalar  en una ombra a fer paquets abans d’anar a l’aeroport. Ben aviat una parella d’avis  del poble ens van venir a donar conversa i va ser un d’aquells moments que et queden gravats al cervel. Que macos , i bona gent eren…
  Com sempre diem no tot el que surt a les guies és el que més ens agrada. Descobrir, agafar un mapa i anar a un lloc que ens pot semblar interssant a vegades ens aporta més sensacions i sentiments que no veure  “el més millor i super guai de cada lloc” i axí va ser quan vam anar a espategar a la reserva de Yarrabah.   
I d’aquesta manera acaba  el nostre viatge per terres australianes, vam volar de Cairns a Sidney i d’allà cap a casa.

Pel que fa a la ruta per la costa est, ens va semblar una molt bona experiència , i com sempre vam conèixer indrets de tota mena: tant  racons interessantíssims com  llocs dels que vam fugir per la seva manca d’encant i excés d’explotació turística. Però bé  no tots veiem i interpretem el món des del mateix punt de vista