5/8/17

RACONS DE NOVA ZELANDA

        Otago
El poble de Dunedin és el punt d’entrada a la península d’Otago. Vam invertir una matí visitant aquest tros de terra, i tot i que vam anar a parar a algún raconet molt maco, vam conduir bastant  i no ens va semblar un lloc de visita obligada.   En aquest recorregut vam parar a Sand Fly una platgeta curiosa amb unes agulles que emergien de l’aigua i unes dunes per on vam passejar una estona.  A  Sandymount vam caminar fins al Chasm i Loverleaps però no ens va semblar  una passejada gaire  atractiva. Vam arribar fins al final de la carretera que acaba a Taraoia Head, punt famós per contemplar els immensos  albatros. Evidentment en tours organitzats i pagant . En vam veure algun de lluny i vam acabar fent un entrepà a la platja tot contemplant unes foques  jugant a l’aigua. 


La platja de Sand Fly i les dunes:










Ssst..que està dormint!

Vistes des de Sandymount:





Taraoia Head:



Albatros en vam veure pocs però ovelles...en vam veure moltes,  moltes...


El que si ens va semblar un lloc molt peculiar va ser  Moeraki, popular per l’escampall de roques esfèriques en  la platja.  A més a més vam arribar que començava a baixar al marea i vam poder contemplar com el paissatge canviava d’aparença amb la retirada de l’aigua. Una  passada!! Ens va agradar molt.












I acabem el dia al poble d’Oamaru, ja gairebé fosc no vam poder passejar pels seus carrers, però hauria estat bé doncs es diu que podria ser una de les ciutats més boniques de NZ. S’arriba per una amplíssima avinguda  i es creua uns immensos i impressionats edificis  victorians molt imponents. 
A banda de la seva arquitectura un altre atracitu d’aquesta població són els pingüins.          Per veure’ls hi ha dues opcions anar a on ofereixen  un muntatge tipus plaça i grades   per on fan passar-los quan al capvesepre surten de l’aigua.
O quedar-se a fora en una mena d’espigó i d’allà veure’ls de lluny.  
I finalment, quan ja marxàvem vam tenir la sort que alguns creuaven el poble i van passar just davant dels nostres morros. No tenim fotos...era tan fosc...


            Seguint el nostre itinerari, l’endemà marxem de la peculiar  ciutat d’ Oamaru i ens dirigim direcció oest. Travessem la illa per la carretera  86 fent una ràpida aturada una zona de bloc  Elephant Rocks. 
Següent parada  a la Zona de Mont Coock. S’arriba a Pukaki Lake un llac de blau intens i brillant enlluernador.  A última hora de la tarda (per variar ja tancàven..sempre amb les preses!!) anem a l’oficina del DOC per informar-nos sobre el Mont Cook. I no ens ho pinten gaire bé. Per començar poca gent arriba a Plateau  Hut caminant , la majoria ho fa en helicòter, que no seria el nostres cas. O sigui que el camí és gairebé inexistent. Al ser final d’estiu les esquerdes estaven molt obertes i no estava en les millor condicions.  Dessistim de intentar-ho i seguint les recomanaccions del ranger ,  que va ser molt atent i amable  decidim pujar fins a  Ball Hut a passar una nit.  I va valer  la pena. Lluny de tota la multitud visita el parc i les glaceres, vam poder fer una bonica caminaada fins als peus del Mt. Cook. I de passada vam poder comprobar com era el que seria el camí que puja si no es fa en helicòpter.  Realment en tenia poc de camí , tartera expo amunt …que està més que apanyat per què es tibi d’helicopiter vaja… L’endemà  pugem al mirador Pass Ball des d’on tindrem unes espectaculars  vistes de la vessant nord la muntanya.  D’allà vam sentir un parell d’allaus que ens van deixar ben clar (sobretot al Quim que sempre ho vol provar tot…) que les condicions no eren les més segures ni idònees. 
La zona del Mont Cook ens va semblar un indret espectacular, els llacs que et dóneon la benvinguda a l’inicid e la carretera , el paissatge muntanyós.  El que no vam visitar va ser que semlba ser és el recorregut més popular  i també el més concurregut. 


Increible estampa que formen el Mt. Cook i el llac Pukaki



Anant cap a Ball Hut


El llac Tasman al fons


Queda poc aigua el dipòsit, però  el Quim en treurà!!


Ball Hut, molt "cuco" .




Des de Ball Pass amb el Mt Cook al fons


Un kea que passejava per allí

I ja de tornada un bon cafetó amb molt bones vistes

Tornem cap a Christurch  i allà visitem la península de Banks, la veritat és que no ens va deixar gaire impressionat, el poble d’Akaora, és bastant turístic no li vam veure gairen encant. En canvi, de casualitat  vam anar a parar un raconet preciós; la Peninsula d’Owabae una petita punta molt pintoresca, de roca vermellosa i amb costa i aigua  a banda i banda. Acabem recorrent la Summit Road, que té unes bones i panoràmiques vistes però es fa llarga. És a dir que, Banks  és bonic però si no fos per  Owabae, no creiem que sigui una parada obligada.  

Owabe i els seus paissatges:






La colorida natura d'Owabae



El far d'Akaora

Vistes des de laSummit Road

I a mitja tarda continuem fent quilòmetres cap a la costa Oest, passant nit a Castle Hill que tal com explico en el post d’escalada a NZ : el lloc és de postal però 0 fanàtic per fer bloc. 

L’endemà arribem al Parc Nacional  Punakaiki, un parc popular per la seva costa, les  formacions rocoses semblants a pankekes  i per roques foradades per on  passa el vent i l’aigua. Tot envoltat d’un bosc tropical i humit fa que sigui  un indret molt peculiar que segons la nostra opinió  mereix una visita.  


Panoràmica de la costa oest


Les impressionants formes de les roques de Punakaiki:







     
         

         I un cop havent  aquesta part de la costa,  posem la directa fins arribar a  Tataka, al nord de la Ila on hi passarem un parell de dies escalant  a Pynes Ford i des d’aquí finalitzarem la nostra estada a la  Illa Sud . 
El dia que vam canviar d’illa vam fer una escalada matinal i en acabar, cap a Picton.  A veure si  hi ha sort i surt algun ferri cap a  Wellington. I, arribar i moldre!   En surt un a les 7 del vespre i només falta una hora. 
Just embarquem i ups! Ens adonem que ens havíem deixat el el tap del dipòsit  en la benzinanera del port,  i  la podíem  veure mentre ens allunyàvem. Però ho vam solucionar ràpid a  l’endemà, en arribar  a Wellington, ens van indicar un parell de botigues de recanvis i aviat en vam trobar un.

Què no arribem??!!


I ja en el ferri creuant l'estret de Cook cap a la Illa Nord



...i sopant!!



En total per la Illa Sud,  vam fer 4000 quilòmetres en 17 dies i com sempre, han quedat coses per fer o veure, sobretot alguns trekings  i poder  estar alguns  dies més en alguna zona d’escalada . Ens ha semblat una illa espectacular, per la seva natura, paissatges,i el seu  l’ambient tranquil  i respectuós… A més a més vam tenir una meteo increïble , quins dies de sol!! Un destí dels que no et deixen indiferent.
I la propera entrada que vam fer i veure per la Illa Nord , que encara que no és tan popular com la sud hi vam trobar raconades molt interessants.


26/7/17

GRAMPIANS VIES LLARGUES I CAMINADES

Tal com deia en l’anterior post, Grampians és un lloc molt intens a on hem pogut gaudir de moltes cares de l’escalada i paissatges al·lucinants.
Aquí deixo algunes vies llargues que vam fer, que ens han semblat precioses, molt peculiars i  ens han deixat molt bon gust de boca. 

MT ROSAE:
En el cor de Grampians apareix aquesta discreta paret que no és descomunal  però té vies molt i molt  maques de dificultats moderades. 
En el nostre primer viatge vam fer:  “Herètic “ 120 m 17  i “Diane” 18 , ja fa uns anyets i les  recordem molt agradables,  de diedre i “disfrutones".
Aquesta vegada vam escalar la “The Ascension” 120m 21. Una línia de díedres boníssima! On caldrà portar peces petites pel 1º i 3º llarg.  De material : tascons, dos jocs de cams del 0.5 al 2 , aliens del verd al groc i una corda de 80m.   En arribar a dalt , (ques és espectacular ) baixem caminant. 
Per acabar el dia fem “The Last Rites” molt facileta i preciosa . Té un llarg increïble que passa per sota un sostre, impressiona però es deixa fer molt bé. Una línia molt amable i tranquil·la. De material : tascons, dos joc de cams del 0.5 al 2 , aliens del verd al groc i una corda de 80m.   I també, els descens és caminant des de dalt la paret.



Llarg inicial de "The ascension"...uf ja picava picava!!









Arribant dalt el Mont Rosae


Alguns moments de la via "The last Rite"



TAIPAN WALL
Evidentment, en una paret com aquesta hi ha d’haver una ruta clàssica i evident que porti al seu punt més alt. I aquesta via és la “Seventh Pilar” 113m (18 A2) una de les primeres que es va obrir en aquesta muralla en la decàda dels 60. I és extraordinària.
Molt estètica i variada  i no pas fàcil . I en els darrers llargs vam tenir molta, moltíssima sensació de pati…Que bona!!  
De material dos jocs camalots del 0.5 al 2, un 3 i un 4, tascons i bolt plates o plaquetes! (hi ha uns mtres d’ae i estan equipats amb carrots i algun parabolt. ) Nosaltres no  duíem bolt plates (plaquetes) i la sol·lució va ser utilitzar el cable dels tascons com a plaqueta . I dues cordes  de 60  ja que es baixa rapelant per una línia molt aèria.


Entrada a la via, amb uns passets de bidits que déu ni dó!!


Uns metres d'artifo

Roca d'intensos colors.




Travessia facileta però quin pati!!!



La travessia des de l'altra banda


Últim llarg, un diedre fàcil però poc ajagut!!



Acabant la darrera tirada


I sortim amb l'inmens paisatge Australià al darrere




Ara ja només queda una panoràmica passejada fins al rapel

Com mola acabar una via i  gaudir d'aquestes estructures de roca


I no podia faltar  un bon rapel!!




El paissatge que ens va acompanyar


CENTRAL BUTTRESS

        A l´esquerra del Taipan hi trobem unes parets verticals de roca fosaca que ens oferiran unes escalades  més aviat tècniques i molt boniques. 
Vam fer la  “Simpleton” 18 de 85 m. Una via de baixa dificulat  i preciosa que es fa en 3 llargs.  Un vistòs díedre  a on podrem posar-hi friends i tascos a  on ens vingui de gust. I una sortida en flanqueit  per uns  diminutes regletes  en  arribar a la última R. Un encant de via… per passar-ho bé posant catxarrets . De material: dos jocs de cams fins al 3 , aliens del verd al groc i dues cordes de 60. Es baixa rapelant. 











     
     Continuem una mica més endavant a “Grey and green walls” . Allà fem la via Navigator 120m 21 entrant pel primer llarg de  Digital Technicque  22. I uf !amb aquest llarg, una mica desagradable. Una placa de regletes romes i molsa molta molsa! El següent és del mateix estil i ja és la Navigator, i li segueix una magistral tirada de passos de fissura desplomada ( s’ha d’apretar!!) i un flanqueig bastant peculiar. Sortim per un fissurot una mica descompost i en arribr a l’última R comença a plouere. Deixem que passi l’aigua  a sota una cova i retornem a terra amb un parell de rapels.  Una via interessant , especial  i peculiar. Els primer llargs una mica rarots  però la resta molt divertida i picantona. Material : 2 jocs de cams del 0.5 al 3 , aliens del verd al groc i dues cordes de 60 (el mateix que la via anterior , vaja)


Plaques dels primers llargs...Una mica especials...


Llarg estelar de la Navigator, fissura desplomada i després el flanqueig

I després d’aquest petit repertori de vies llargues us deixo alguns recorreguts pel parc  que vam fer els dies que no escalàvem. Ens van semblar uns itineraris molt recomanables que ens van deixar conèixer racons realment peculiars i especials. Aquí la web del parc: http://parkweb.vic.gov.au/explore/parks/grampians-national-park
The Pinnacle: comença al mateix poble de Grampians i s’enfila fins al mirador , vam pujar per “Grand Canyon”, anirem atravessant unes canals rocoses i  laberíntiques amb el color negre de protagonista. Increible ! La panoràmica vista  des de “The Pinnacle” és un merescut regal a l’esforç de la pujada. El descens el fem per el camís de Venus Bath , que gairebé tots són escales i no és tan maco. Volta moooolt xula !!! 









Una altra volta que vam fer : Mt Zero - Mt.Stapylton - Hollw Mountain
Un recorregut bastant complert i panoràmic , sortim del campground a peu del Taipan . Pugem al Mt. Zero passant pel picnic, d’allà  reculem i ens enfilem  pugem al Mt. Stapylton (el cim del Taipan Wall). Quin indret i que salvatge!! Roca, roca i formes molt pintoresques des del cim naveguuna una mica per l’aresta ja que el camí per aquí dalt està bastant desdibuixat entre tant mar de roca i arribem fins a Hollow Mountain des d’on baixem pel camí fins al pàrquing. Es una bon itinerari, i la zona somital del Stapylton és ben solitària .

 




I s’ha acabat!  Entre aquesta entrada i l’anterior: http://laliquim.blogspot.com.es us hem deixat una mica d’info per conèixer la roca i alguns racons de  Grampians, espero que si algun dia aneu per allí  us sigui útil!!