26/11/15

Cròniques alpines

    Aquest estiu, la roca , ni olorar-la. Una lesió al canell em va deixar fora de joc els mesos estivals. La veritat és que al principi em  va semblar una mica tràgic, no per no poder escalar sinó que  no li veia fi  la lesió. Ja ho diuen els de can Punsola (Hand Therapy BCN , que és l' equip a qui confiem 
les nostres mans i dits quan estem lesionats) i el que diuen és que els escaladors són molt mals malalts i no sabem  parar.  I l’Helena la fisio em va dir repòs i paciència, i  com sempre tenia raó. Ara ja estic escalant i inclús veient que ve fred tornant al món de la resina , campus i parcs temàtics variats per entrenar . I de moment,  cap problema amb el meu canell (toco fusta!)
    Reprenent el fil , mentre jo m’enfilava per les parets per culpa d'un canell lesionat,   el Quim  s’hi enfilava literalment  amb el Xavi  per les vessants estiuenques  de Sant LLorenç i Montserrat. Així doncs,   amb la Isa  ens vam dedicar a caminar mentres els nostres respectius es deixaven les pells i  es queixaven de la calor  (això si, no paraven de tibar i encadenar!!) i vam començar unes bones jornades de caminades per racons ben bonics!

un preciós dia per Montserrat acabant al cim del Montgròs

arribàvem a la Mola i queien 4 gotes , d'allà fins la Siber va diluviar i així vam acabar ... 

com tots sabem és molt important hidratar-se...

   I en arribar el setembre, que  és quan marxem,  el Quim ja havia escalat prou,  jo estava la mar de bé de tant caminar  i vam decidir anar cap als Alps a fer algun cim.
    Teníem uns quants cims a la llista, però ja se sap que a la muntanya qui mana és la meteo i en aquest mes de setembre va decidir  desgavellar-nos  els plans. I  vam haver d’improvisar seguint el ritme meteorològic.Així doncs no vam gaudir de la   bonança que necessitàvem i ens vam quedar una mica decebuts   per no poder fer el que tenien en ment. Però bé  vam tornar amb una bona llista de cims pendents , informació, sectors d’escalada i parets  a on ens caldran  anys i anys per poder-ho conèixer. 

    El 14 de setembre (una mica tard…) Comencem per la zona de El Valais. Vam arribar al poble de Saass Grund que ja plovia. Objectius:  el Weissmies de 4023 m. i el Lagginhorn  de 4010 m. dos cims  poc complicats ideals per aclimatar.  A Saaa Grund  vam anar a l' oficina de turisme per reservar al refugi de Hohsa, però res de res, ja està tancat i no queda ni un part lliure  (o refugi d’hivern) com sol haver quan acaba la temporada d’estiu. De fet de refu en té poc, és com un gran alberg-restaurant  (el bar si que funcionava ). Doncs canvi de plans , reservem al Weissmies Hut, una mica més avall als peus del Lagginhorn. La nostra intenció era agafar el telecabina  fins Hohsas, allà deixar els trastos, fer el Weissmies dormir al Weissmies Hut i l’endemà fer el Lagginhorn. Doncs tot va quedar en bones intencions i res més.

      Vam dormir en un racó solitari abans  del poble, epoca baixa, poca gent...ninguí no ens va dir res. Per aparcar la furgo , la vam deixar en un carreró del poble i cap problema. Segur que en temporada alta cal deixar-la en el pàrquing, que evidentment és pagant i no pas poc. De bon matí vam agafar el  remuntador,  tal com teníem previst ,  vam deixar alguns "trastos" a Hohsas i ens vam enfilar amunt . Feia vent i fred però encara teníem la companyia d’un tímid sol.          Una pujada agradable, tranquil·la i poc complicada, però davant nostra dues cordades …ui…una tira enrere, l’altre tira amunt però s’encalla el mateix lloc i baixa , ens creuem i resulta que hi va haver un allau que va de deixa la ruta infranquejable, per allà no es pot arribar al cim. Doncs girem cua , fem un tomb per sota el cim contemplant la immensitat de tot el que ens envolta,  tornem al Hoshas carreguem trastos i i baixem a Weissmies Hut.
    Allà ja havíem reservat des de l' oficina de turisme, vam fer reserva només per dormir,  el sopar i esmorzar  ho vam pujar nosaltres  dúiem  (ah! però per cuinar a fora!...) ens imaginem  que la majoria de gent que puja fa pensió completa. Aquests refus tenen totes les comoditats del món...ens semblen més aviat hotels que refugis, però bé suposo que és cap on s'encarrilen algunes muntanyes i és el que hi ha . Vam flipar amb tants  remuntadors, grans refus... però com que allà estàvem no ho puc criticar senzillament ens vam adonar que per fer  alguns cims, entre refus i remuntadors surt bastant car.    També hi ha l'opció de passar de les instal·lacions i fer-ho tot a peu, però tot dependrà del pressupost que es tingui les ganes de caminar i el temps que es disposi.  De fet no és el mateix fer un cim amb tota la parafernalia de remuntadors que fer-ho tot caminat, però ja que hi són ...doncs els farem servir.


Hohsas amb el Weissmies al fons

Comencem a caminar:


el Lagginhorn a l'esquena

i fins aquí arribem!! 




reculem, hem de creuar la glacera fins retrobar la roca



al fons, darrere les boires,  el DOM...majestuòs... 


tornant cap a Hohsas i cap a Weissmies Hut (2726m.)


Ja en el refugi, tan calentons que estem aquí...i cap a fora a cuinar!








 Aquella nit em va sortir una galipandria, noo!!. Tot i passar la nit del lloro amb mocs, dècimes i nas tapat vaig recórrer a  una mica de química farmacèutica i l' endemà a les 5 del matí sortíem direcció al cim del Lagginhorn, que tampoc vam coronar. Feia vent , molt vent i va a començar a nevar, en arribar a la cresta vam decidir tirar enrera Entre que jo anava engripada i com ànima en pena,  les males condicions, desprès de ruminar-nos-ho molt  ens van fer   recular. Potser si hagués estat al 100 % hauríem tirat amunt però  tot i així no va fer un dia gaire espectacular com  per gaudir de les muntanyes i les seves panoràmiques.

a punt de posar-nos a l'aresta

esperant a que pari el vent...però no....avall...i mira que al Quim li costa recular....

   A partir d’aquell dia van  venir uns dies de meteo incerta. 
   Vam continuar un parell de dies dolents  que vam aprofitar per fer alguna caminada i conèixer racons ben bonics com ara:

el poble de Saas Grund



areà per pernoctar a l'entrada el poble de Sas Grund 


Zermat. El Cerví al fonsi no el vam veure ni de conya...sort que fa uns anyets vam trepitjar el seu cim!

      Venia un dia de bonança i decidirem anar cap al Bishorn de 4.153 m. Un cim poc complicat, caminar per neu i amb unes vistes precioses. 
    Aquí deixo un video de pocs minuts sobre l'ascensió:


    Sortim a mig matí del poble de Zinat, de d' on fem uns 1500 m de desnivell fins al refugi la  Cabane de Tracuit. A aquí també vam fer reserva des de l’oficina de turisme de Zinat. Aquesta vegada vam haver de reservar per pensió complerta, i perquè? Doncs era l´últim cap de setmana que obrien i només permetien aquesta opció…no ens va semblar molt correcte , però bé no teníem  gaires opcions  si volíem fer aquest cim el diumenge que era l' única jornada de bon temps.
      Al migdia arribem al refugi, anava arribant gent i més gent..estàvem ben entretinguts. 
Al vespre van caure algunes volves de neu, no pot ser ! però no calia patir. Al cap de poques hores, va quedar un cel  i atapeït d’estels. Perfecte!

sortint de Zinat

anem fent...

el refugi queda just darrere la boira

ja hi som!



passant l'estona ... 

hora de sopar...això està a tope!

 A les 5 h.  servien esmorzars, i veient la  voluminosa processó de cordades cap al cim ens ho vam prendre amb calma i vam sortir dels últims.  Ideal per trobar bona traça i fins i tot vam estar sols al cim!! Vam sortir a amb les primeres llums del dia i cap a  quarts de 10 havíem recorregut 900 m. de desnivell i  trepitjàvem el cim. 
Va ser una jornada preciosa, agradable i una ascensió tranquil·la i divertida. A la baixada parada al refugi,  recollir trastos  i fins a Zinat. 

som-hi!

quin dia!!

arriba el sol :




última rampa abans del cim ,  esperem a que baixi tothom


i el cim per nosaltres!

la fabulosa cresta del Weisshorn i el Gran Gendarme




I a l'altra banda el Gran Combin i el Mont Blanc


La Dent Blanche, molt elegant


de tornada


  arribant al refugi i deixant la muntanya enrere



    I així acaba la nostra estada als Alps Suïssos, la següent parada a Chamonix on la meteo tampoc no ens va deixar arribar a grans alçades. Però cap cap problema! Perquè va anar a espetegar a indrets que no coneixíem  i hi vam  trobar una roca i unes tapies espectaculars. Això per la propera entrada.

17/11/15

Resseguint l'Adriàtic

Para versión en castellano pincha aquí      
De tornada de Grècia cap a casa no vam embarcar cap ferri, ho vam fer tot per carretera passant per Albània i Montenegro.
     Va ser un agradable dia de conducció . D’ Albània  no vam veure gran cosa vam passar-hi i ja està. Ens va donar la sensació  de passar per  un país  que està canviant  molt ràpid en alguns aspectes però encara va a ritme molt lent en alguns altres.  Segons com, semblava que haguéssim tirant uns uns quants anys enrere, en els nuclis urbans s’hi barregen pisos i edificis alts amb cases de planta baixa amb aspecte de barraques.  Es poden veure cotxes d’allò més moderns  i luxosos passant pel costat d’un rústic carro tibat per un ase.  El que  vam llegir és que fa pocs anys que  han arribat els vehicles  al país, i la gent que en té,  sol tenir cotxes bons i són un preuat tresor. El cuiden, el renten, el mimen …per tot arreu es poden veure “xiringuitos” de rentat d’automòbils.  I a destacar, la seva conducció és bastant... imprevisible, acceleren, paren, giren , i sempre sense cap mena d’avís. Havíem llegit que les carreteres eren dolentes , estretes i amb sotracs, però  encara, ho vam trobar prou bé.  Les poblacions són un caos circulatori, embussos,  claxons…una mica al estil africà.

recoregut que vam fer el dia que vam anar de Grècia fins a Montenegro

just al costat de l'autovia

el paisatge albanès

D’Albània entrem a Montenegro, a l’duana cap problema, ens demanen documents del cotxe, i poca cosa més.  
  Al entrar al país ja vam notar diferència,  tot plegat es veia més polidet , més ben conservat i l’estat de les carreteres millora notablement. Anem resseguint la costa i, aquí ja s’entreveu més turisme i explotació , arran de mar hi trobem pisos i apartaments . 








La parada i fonda de la jornada va ser al fiord de Kotor, un fiord format per baies més estretes que es connecten entre sí. Una formació curiosa  de la qual en resulta un paisatge preciós.  Abans que es fes de nit vam passejar pel conjunt medieval del poble de Kotor, just a l’entrada del poble hi ha l’oficina de turisme  d’on vam aconseguir el mapa . La veritat és que  allí, hi vam anar a espetegar de casualitat perquè havíem llegit alguna cosa però ens va sorprendre gratament . Realment és un indret únic i peculiar en la costa de l’Adriàtic.  El poble és molt  bonic i les vistes a la costa són impressionants. A més a més vam trobar un raconet  per dormir  en la una diminuta carretera que s’enfilava cap a l’interio  d’on vam tenir unes vistes de postal.





el poble de Kotor

el fiord


"hotel" a on vam fer nit....



L’endemà vam entrar a Croàcia,  lluïa un sol radiant i feia un dia molt nítid, tot ens va semblar tan impecable, net i clar. Nosaltres vam recórrer la part de la costa Dàlmata, ens va semblar un territori preciós i agradable per viarjar amb la furgo. 
Visita  a Dubrovnik,  una ciutat encantadora  i malgrat està abarrotada de turistes , s’hi respirava un aire molt relaxat. El primer contacte amb la ciutat van ser aquestes vistes des de la carretera per on vam arribar .. Fantàstiques!





Evidentment no ens posem al poble amb la furgo i aparquem al costat de la carretera a la  part alta. Agafem el  kit de turisme (càmera,, ampolleta d’aigua, motxilleta…) i som-hi!
Una ciutat monumental amb molta vida i molt ben restaurada. Poques empremtes queden dels setje i bombardejos que va patir fa unes dècades.
Comencem per les colossals muralles que rodegen la ciutat amb els seus 2 quilòmetres de longitud i els seus 25 m. d’alçada. Aquí vam tenir una situació  còmica culpa de la nostra ignorància. Cal pagar entrada i el venedor   diu: són 200. Ups !! ens va semblar   caríssim  i li dic 200 euros!!,  el "tio" em diu rient yes yes..flipem…i finalment diu nooo200  kunas! A  la parra com sempre, resulta que encara conviu l’eureo amb la moneda nacional  que el kuna i nosaltres ni idea. I  és més , vam haver de canviar a kunes perquè ens sortia més barat pagar  amb la seva moneda que amb euros.
La visita a la muralla va ser llarga però ens va agradar, després vam  voltar pels carrerons el port i les places gairebé fins la tarda. 
Vam al·lucinar molt amb la gran quantitat de gent que hi havia , tant voltar per Grècia i a cap lloc no ens havíem trobat amb tal multitud. I és que evidentment és una població que mereix invertir-hi una bona estona.

els empinats carrers


contemplant el Dubrovnik des de les muralles:









          

      
       El següent indret on vam anar va ser a la Illa d’HVAR,  aquell tros de terra ens va captivar. Ja vaig dir en l’anterior post que hi vam estar uns dies escalant i ens va semblar fantàstic. 
  La visita la vem fer un dia en bici,,vam aparcar a Jelsa. Un  poblet molt “cuco” , carrerons empedrats i  un port molt tranquil. D’allà vam sortir pedalant travessant un paissatge molt pintoresc , una gran planícia d’olivereres,  antiquíssims murs de pedres i camins de terra.   Arribem a Stari Grad (crec que vam fer uns 15 quilòmetres) . Un altre poble de postal marinera. Bars amb peix fresc, laberíntics carrerons, cases de pedra i tot impecable. Hi vam estar una estona i al migdia vam tornar a Jelsa.


arribada a la Illa 


cap a Stari Grad

el poble de Stari Grad:


 

     
       A l’hora de dinar ens anem al poble d’ Hvar, vam dinar en un racó molt “ mono” una platja amb unes vistes molt boniques i vam acabar el dia passejatn pel poble que també ens va semblar espectcaular.
     Com ja he dit abans Hvar ens va semblar una illa fantàstica, tranquila i autèntica. 

el restauran a on vam dinar


HVAR:


     

       Del poble de Stari Grad vam agafar un vaixell cap a Split,  la segona ciutat més gran de Croàcia. Una població molt pecualiar construida dins el palau de Dioclecià i recòrrer els seus carrers del centre és com un viatge en el temps.. Vam tenir mala pata amb la meteo ens va ploure 3 dies seguits, i poca cosa es podia fer...

el centre de Split:






Grgur Ninski (Estatua de St. Gregori), diuen que si li toques el dit del peu pensant un desig es cumpleix....



raconet a on vam fer alguna nit durant la nostra estada a Split.

El darrer lloc que vam visitar va ser el parc nacional de KRK. També ens va semblar espectacular. El parc alberga el riu KRKA i les seves cascades.  Un lloc amb molta vida, aigües transparents de colors turqueses, blaus i verds preciosos 
      Vam començar per la banda est del riu per Roski Slub però no és la part més interessant, es pot evitar.
       Desprès vam baixa per la banda oest fins al poble de Skradin i d’allà surten els vaixells (que van inclosos amb l’entrada al parc) cap a la zona de Skradinsdi Buk.  I un cop vam desembarcar,  vam quedar flipats amb la quantitat d’aigua, els seus colors, els miradors…i també amb la multitud de gent però val molt la pena.
I aquesta va ser la última visita  turística a Croàcia. Ens han quedat ganes de tornar-hi, l'interior del país deu tenir un espais naturals preciosos...Queda pendent.
    

cua per embarcar... 


aquest és el motiu de les llargues cues:









s'ha acabat!